Sobre els caps
s’estén;
s’estén el mot
per un vast
sonor intel·lecte.

S’encorba l’herba;
vibra l’ala d’una abella:
amoixa el vent
la seva pròpia
idea.










Cada cop més.
Cada cop més
les mans fort empenyen i empenyen,
i la poma no cau encara.
Cada cop més.
Cada cop més, exhausts,
aturen l'esma un instant
per amarar els palmells amb saliva.
Cada cop més.
Cada cop més
el sol i el botorn
amb cautela baixen
alguna que altra parpella.
Cada cop més.
Cada cop més
allí dalt es gronxa una poma
ja morta
esclafada a la terra,
cada cop més.




  




Mentre no ocorren
Bé i Mal escolten,
amb gronxant sopor,
com el cuc
els menja l'orbe.