El llarg fil
que diu mil confins
penjat estant de mil torres.

El llarg fil
que cita un refrany
pautant l'avenir entre els marcs
d'una que altra finestra a voltes.

El llarg fil
que acull al seu braç
aquell tal ocell que sovint
li recorda i ja ignora.

El llarg fil
que a la fi,
llustre enllà, cull encara l'espiga
sots la llum que imagina a tothora.









El peu ja és rodera,
sender d’au antiga
en surcs sota terra.

Cap a quin fruit
anar cada veu,
llengua de tota llavor
que és clam, no mot
sinó vent
ja clavat
a la fletxa.









A frec del llop,
passa a passa a passa,
sota el peu escàpol
cruix la fulla seca.

Fulla a fulla a fulla,
fulla morta entre malesa
que infla l'humus
per nodrir la sorra una.

Sorra, sorra, sorra,
gra a gra a gra
nafra el destí
la innocent urpa
de la clarividència.










Aigua rugosa;
carn sota ales
de libèl·lula
després de l'última
molècula.

Convoca un sol
per tal de fer-la
més profunda,
l'odi ja s'escolta.








Signe ja és
la pàgina:
oxigen de l’error
d’alè revestida resposta

Afany del vent

Tota paraula
sutura
on hi diu:
I la pell?