¿Adónde buscáis?
Hurgáis en las rocas,
en los burlones vacíos
de la lava,
y nada yace oculto
en ausencia de la muerte

Marchó
De los caminos zanjados
oímos voces,
y por las venas
acampan los glóbulos
aguardando otro norte

Cuán crece la hierba;
hoja contra hoja 
con la palma del viento
ya sin litigio,
sombra con sombra
despintando al ciprés
su hierático orgullo

¿Adónde buscáis?
Del espacio aún llegan formas
al choque de ecos;
aquí, echados, silvando
forjamos el cielo nosotros












El suelo se desliza
Tenue el destello avizor
de una luciérnaga

Temen a un sol de otro lado
bajo pies yertos
sumiéndose en un abrazo

Cierran los ojos
y, ahí dentro escondido,
en la distancia su luz
avanza al sueño su hechizo






Arde el salón
Con rostro impasible
las muñecas yacen 
en sendos sillones

Ahí fuera
el lamento de un búho
anuncia una huida,
y la fe arrastra su mano
por la vasta buhardilla
cuya luz tenue
asoma a través
de las diminutas ventanas

Más allá en el espacio,
a lo largo de un camino
una infancia se aleja
ahogando el recuerdo
hasta extinguir sus llamas







Bajo un sol inclinado
desciende el bosque en penumbra
poco a poco, hasta aquél claro
justo del lado silencioso

Ahí estaba su perfil soleado;
bajo sus pies yacían las astas de un ciervo
por un hilo unidas a su abrigo ensangrentado

De aquella sombra aún se oye el grito,
callar de aquellos pies
ahora ascendiendo la iluminada ladera
hacia el astro radiante que ya se había ido



















La luz estalló
Flota en virutas sin contorno
por su espacio cansado

Algún absurdo rostro

agita sus brazos en el miedo
de un big bang oscuro en pasado

A tientas dobla un recodo

Cruzado el lago posase en su ojo
una de aquellas mil chispas sin rayo

"A cambio de un melgo,

por el brillo del agua
te devolveré el tiempo"





























Passada la tanca
s'atura el lladruc

L'estany bull en peixos taronges
Venteig d'aigua com de lànguida medusa
sobre verd fluorescent

Sap l'herba que fonda l'arrel
empeny la deriva que oblida el vent
Que tota remor fingeix un silenci
poncellant-se en mil tints

S'amaga el temps
dins flaires promiscues,
d'abril en abril
des que l'antiga desclosa
tancà les parpelles 
d'un sol adormit
¿On para el fulgor
que bocí a bocí
guspira en guspira
s'enduen les abelles?

Arriba el puput, somrís del jardí
Sota el porxo jeu l'oncle;
la immòbil mirada-
buit botella d'anís vers el sostre
El cel prohibit.















L'espai dins dels mots
El temps en les mans

Tot possible
en el silenci restant.









Veure el fons...

Però la dermis de l'ull
no el traspua,

i així sostenir
una amistat profunda.








Rere l'ull
l'ombra absent
que del temor resguarda

Porta enllà
el bosc d'ombres
que l'existir defuig.






Sopar de llum.
Els comensals
van arribant.

Cremen les esquenes.
En penombra 
els seus retrats.















Mot a mot fila
un present ja passat,
mecànic, previsible...

El vent s'endú
la pàgina.

Niltre.
Ord.
Solàlia...

lletra a lletra
trena amb maixé
el pols del viure:

un sostingut
fatal i incert ara
radical
i lliure.












Té fred l’ànima.

I es mossega les dents
la virtut
tot d’un somriure tàctil.

Agafa l’abric
i tapa’l amb por tangible.

Por envers la desídia
amb què acarona l’acer l’aire.













Plou.
I són aquí convocats.
En el ritme lent que xispeja,
en el vague murmuri
de fabulants ecos de qui sap on...

Convocats en l'emmirallada solitud
d'una gota en l'altra gota
d'entre una multitud en gris letargi.

Aquest gris sens contrasts.
Aquest gris que res senyala...

O potser tot ja és senyal,
somnàmbula pantomima
figurant hipotètiques audiències...

o qui sap si secret, a cau d'orella,
entre els colors de les hortènsies.












En la quieta hora última,
quan hom escolta l'escombra
que suau grata l'escala
i lenta crema la cera
d'una espelma vorana.

L'hora última
que ressona constant
en el tic-tac del rellotge
i en els cops cabuts a la finestra
d'una arna que potser
molt matina al capvespre.

Aquella hora última, 
quan l'aigua bull
bombollejant dintre l'olla
i el vidram de l'aranya
dringa dalt del sostre.

La quieta hora última
que el vent silent s'ha endut
per pentinar-se en l'herba,
revoltir-se en el tord,
balandrejar-se en els àlbers
qui sap si lluny,
a l'afilerada arbreda.














De silenci a silenci.
Freqüència silent d'ona.

Serp. O pedra molguda
estança a estança
pel coll del rellotge.

Dóna't la volta...
I dóna'n una altra.

Encara és la cua
a l'altra banda.















1945.
Pren vida la fórmula
damunt dels ossos.

Melodia en blanc.
Interludi a negre
eixit de Gaia.

Calç. Pols de calç
lleva una escombra
a peu de pissarra.
























Encendre el llum
(creuar la frontera).
Consultar l'atles.

Tancar l'atles.
Apagar el llum.
Tornar a les palpentes.


















Lents al sol.
Raigs de llum refractats:
roigs, verds, blancs...
Escull-ne un d'entre tants.


Clara i orba és la fletxa
que insufla a l'entranya
ara endins pols de llos,
ara endins rou de vall.


Quant més clara encara
si al fetge no du el cor
en tornar d'un mirall.










Fins a l'horitzó
es rossega l'ull
cafit de rastre.

El vespre, amb la son,
crida el silenci
que escanya el tifó
rere les muntanyes.












Lluny, molt lluny d'allò 
que tot ho imagina,
s'hi albira el cos
que boirós s'esmuny,
corre i gira;
en la set surant l'os;
la fam, atroç,
afonant la pell
d'un cluc de guspira.
Quant més el desig
dant forma l'ull
quan lúcid l'enginy
clos i sens llum.








El llarg fil
que diu mil confins
penjat estant de mil torres.

El llarg fil
que cita un refrany
pautant l'avenir entre els marcs
d'una que altra finestra a voltes.

El llarg fil
que acull al seu braç
aquell tal ocell que sovint
li recorda i ja ignora.

El llarg fil
que a la fi,
llustre enllà, cull encara l'espiga
sots la llum que imagina a tothora.









El peu ja és rodera,
sender d’au antiga
en surcs sota terra.

Cap a quin fruit
anar cada veu,
llengua de tota llavor
que és clam, no mot
sinó vent
ja clavat
a la fletxa.









A frec del llop,
passa a passa a passa,
sota el peu escàpol
cruix la fulla seca.

Fulla a fulla a fulla,
fulla morta entre malesa
que infla l'humus
per nodrir la sorra una.

Sorra, sorra, sorra,
gra a gra a gra
nafra el destí
la innocent urpa
de la clarividència.










Aigua rugosa;
carn sota ales
de libèl·lula
després de l'última
molècula.

Convoca un sol
per tal de fer-la
més profunda,
l'odi ja s'escolta.








Signe ja és
la pàgina:
oxigen de l’error
d’alè revestida resposta

Afany del vent

Tota paraula
sutura
on hi diu:
I la pell?













Sobre els caps
s’estén;
s’estén el mot
per un vast
sonor intel·lecte.

S’encorba l’herba;
vibra l’ala d’una abella:
amoixa el vent
la seva pròpia
idea.










Cada cop més.
Cada cop més
les mans fort empenyen i empenyen,
i la poma no cau encara.
Cada cop més.
Cada cop més, exhausts,
aturen l'esma un instant
per amarar els palmells amb saliva.
Cada cop més.
Cada cop més
el sol i el botorn
amb cautela baixen
alguna que altra parpella.
Cada cop més.
Cada cop més
allí dalt es gronxa una poma
ja morta
esclafada a la terra,
cada cop més.




  




Mentre no ocorren
Bé i Mal escolten,
amb gronxant sopor,
com el cuc
els menja l'orbe.